Livecoding: Programació creativa en temps real

Podem agrupar sons amb claudàtors []. Els sons agrupats ocupen un sol temps:

Això és equivalent a:

La multiplicació * ens permet repetir un so diverses vegades. Totes les repeticions juntes ocupen un temps:

Això és equivalent a:

Podem combinar les diverses notacions que anem aprenent:

La divisió alenteix una seqüència. Per exemple, si dividim per dos, el fragment de codi s’executarà durant dos cicles en comptes d’un:

En aquest exemple podem escoltar com el hi-hat s’activa només un de cada tres cicles, mentre que el clap sona a cada cicle.

Aquí, la caixa del quart temps sona sempre dues vegades per la multiplicació, però una de cada dues vegades sona un tercer cop.

Habitualment, la nostra seqüència de sons dura un cicle i, si hi afegim més sons, el què passa és que s’accelera la seqüència per encabir-los tots en un sol cicle. Amb les claus angulars, cada so es produeix en un cicle diferent. L’ús de claus angular és equivalent a dividir pel nombre de sons, amb l’avantatge de no haver d’escriure el nombre i modificar-lo si afegim o traiem sons.

En aquest exemple la seqüència completa dura tres cicle, i en cadascun d’ells només hi ha un so.

Ara estan sonant 5 sons per cicle, de manera que la seqüència es deplaça en el temps (és a dir, el clap no sempre està al primer temps). Això tindrà més gràcia quan fem sonar diverses seqüències simultànies i podem mantenir una estructura estable a la vegada que una altra va variant.

La seqüència que obtenim aquí és equivalent a:

Separar dos sons amb una coma farà que sonin simultàniament.

L’arroba ens permet allargar un so. En el següent exemple, el cicle està dividit en tres parts; el primer so ocupa dos terços del cicle i el segon un terç:

L’admiratiu serveix per repetir un so. A diferència de l’asterisc, cadascun dels sons ocupa un temps diferent:

Això és equivalent a:

La barra vertical ens permet triar entre diversos sons o expressions aleatòriament:

L’interrogant farà que un so o expressió tingui un 50% de probabilitat de sonar:

Els parèntesis ens permeten crear ritmes euclidians. Els ritmes euclidians són una forma de distribuir un nombre determinat d’esdeveniments en una certa quantitat de caselles, de manera que cada esdeveniment ocupa una casella i volem que quedin el més uniformament distribuïts possible.

Per exemple, si volem repartir 3 esdeveniments en 8 espais, podem fer-ho de la següent manera:

Els ritmes euclidians són molt útils per crear patrons rítmics interessants i variats, i són extremadament fàcils de generar amb Strudel. El ritme de l’esquema anterior es pot escriure així (amb el bombo posat com a referència d’on comença cada cicle):

Haguéssim pogut distribuir els 3 esdeveniments en els 8 espais de diferents maneres, per exemple, movent tot el patró una posició a la dreta:

O desplaçant-lo dues posicions (noteu com l’últim esdeveniment ha tornat a la primera posició):

Hem vist al principi que podem seleccionar els samples d’una col·lecció amb la funció n. També podem posar mini-notation a aquest (i a qualsevol altra) funció:

Podem fins i tot utilitzar mini-notation a diverses funcions alhora:

En aquest cas, hem de pensar que l’estructura de sons sempre ve donada pel primer patró que hi ha. En aquest exemple, el patró a n determina la quantitat i ritme dels sons, i el patró a sound determina quines col·leccions de samples s’utilitzen: a la primera mitat del cicle s’utilitza east, i a la segona jazz. Si ens hi fixem, el patró de n divideix el cicle en 5 parts, així que el canvi de col·lecció es produirà just al temps 2 i mig. És per això que a la part 0*2 no sonen dos cops el mateix so: el primer 0 sona east:0 i el segon jazz:0.

En comptes d’escriure totes les notes d’una melodia a mà, podem especificar una escala i utilitzar els graus relatius de l’escala seleccionada.

L’escala de do major sonaria així:

Algunes escales que podem utilitzar són:

Modificar la velocitat de reproducció d’un sample és similar a canviar-ne el to: un sample reproduït al doble de velocitat sona una octava més aguda, i un sample reproduït a la meitat de velocitat sona una octava més greu. Normalment, canvíem la velocitat dels samples no per crear melodies (per això és molt més pràctic fer-ho amb note), sinó per crear efectes sonors interessants. Podem modificar la velocitat de reproducció dels samples amb la funció speed():

Aquests són alguns dels efectes més senzills i d’ús comú:

Els filtres són efectes que modifiquen el so eliminant-ne algunes freqüències.

Els filtres més comuns són:

Nota com canvia el so quan canviem la freqüència de tall:

En el següent exemple, podem sentir com el so es va apagar a mesura que abaixem la freqüència de tall del filtre. El hihat, que té sobretot freqüències altes, desapareix quan la freqüència de tall és baixa. Prova el mateix exemple amb un filtre passa-alt (hpf) i sentiràs com és el bombo el que desapareix amb freqüències altes. Amb un filtre passa-banda (bpf), només s’escoltaran els sons que tenen una freqüència propera a la freqüència de tall, així que el hihat i el bombo es tornaran el protagonisme. La caixa, com que és un so amb un rang molt ampli de freqüències, modificarà el seu so, però sempre estarà present:

Tots els filtres tenen un segon paràmetre relacionat, l’anomenat factor Q o factor de qualitat, que controla el comportament del filtre al voltant de la freqüència de tall. El factor Q està molt vinculat amb la resonància del filtre i podem sentir com amb Q elevats es distorsiona el so. Un valor de Q baix fa que el filtre sigui més suau i natural, mentre que un valor de Q alt fa que el filtre sigui més agressiu i afilat. En filtres passa-banda, el factor Q determina l’amplitud del filtre, és a dir, si freqüències properes a la de tall es veuen afectades o no; un Q alt fa que el filtre sigui més selectiu, mentre que un Q baix fa que el filtre sigui més ampli.

Podem indicar el factor Q de dues maneres:

En aquest exemple, podem escoltar com el filtre fa destacar cadascuna de les veus per torns:

Un envolvent decriu com evoluciona un so al llarg del temps. Per exemple, imaginem que toquem la tecla d’un piano. Quan ho fem, el so augmenta de volum ràpidament, arriba a un màxim que després disminueix, però que continua sonant mentre tenim la tecla premuda, i finalment, quan alliberem la tecla, el so disminueix ràpidament fins a apagar-se. L’envolvent és la representació gràfica d’aquest procés, que és diferent segons l’instrument.

En sintetitzadors, a diferència dels instruments més tradicionals, l’envolvent és pot controlar i modificar (amb els anomenats generadors d’envolvent).

En el següent gràfic podem veure un dels esquemes d’envolvent més utilitzat, l’ADSR:

Un envolvent ADSR té quatre paràmetres:

Per crear un envolvent a un so, ho podem fer de dues maneres:

En aquest exemple, podem escoltar com el so augmenta ràpidament al principi fins al seu màxim, després baixa fins a un punt estable que es manté la mitat del cicle i, finalment, a la segona mitat del cicle, el so disminueix lentament fins a desaparèixer.

Prova a modificar els valors de l’envolvent per comprovar com canvia el so amb cadascun dels paràmetres.

El retard o delay és un efecte que consisteix a repetir un so amb un cert retard, cosa que crea una sensació d’eco.

L’efecte de delay és controla amb tres paràmetres:

Com en el cas dels envolvents, podem optar per indicar cadascun dels paràmetres amb una funció diferent, o afegir-los tots a delay:

L’efecte de reverb consisteix a simular una reverbació del so com la que típicament es produeix en recintes amplis, i provocada per la reflexió de les ones sonores.

Hi ha diversos paràmetres que es poden utilitzar amb reverb, però els dos principals són:

Com abans, podem especificar els dos paràmetres dins de room, o utilitzant les dues funcions per separat.

Entre les funcions que modifiquen el temps d’un patró, podem trobar:

Els operadors apliquen una operació matemàtica als nombres d’un patró. En veurem només un:

Les funcions d’aleatorietat ens permeten afegir variabilitat a les nostres seqüències. En un context de música algorítmica generada a temps real, la possibilitat d’afegir una certa aleatorietat als patrons ens permet afegir variabilitat als patrons de forma ràpida.

Les funcions condicionals serveixen, com les funcions d’aleatorietat, per aplicar variacions als patrons però, en aquest cas, es defineix una regla no aleatòria que determina quan s’aplica la variació.

Les funcions d’acumulació afegeixen una versió modificada del patró original a sobre seu. Ens permeten afegir complexitat rítimica o melòdica a un patró senzill.